D.F. | Setmanari Directa
Un altre cop i gairebé igual. El cinquè any consecutiu de crisi socioeconòmica, els resultats de la gran banca i les grans empreses espanyoles ha tornat a cloure amb beneficis milionaris. Enmig d’un context de fortes retallades socials –les pitjors des del final de la dictadura–, de destrucció d’ocupació i de serveis públics, de precarització de les condicions de treball i de creixement de la pobresa, les grans empreses i els bancs agrupats a l’índex borsari Ibex 35 van tancar el 2011 amb 33.696 milions d’euros en beneficis nets. Des de 2007, any que va arrencar la crisi, aquestes trentacinc empreses ja porten acumulats 229.141 milions d’euros en guanys: 125 milions d’euros al dia. Cinc milions l’hora. 87.188 euros el minut.
La xifra representa quatre cops i mig el volum de les retallades aprovades per Rodríguez Zapatero per al període 2010-2013 per un volum de 50.000 milions d’euros. També es poden comparar els beneficis obtinguts per les grans empreses els darrers anys amb la xifra que manega Mariano Rajoy per a les retallades que aplicarà un cop passin les eleccions autonòmiques a Andalusia. El PP estima que vorejaran els 40.000 milions d’euros. En total, 90.000 milions en retallades aplicades pel PSOE i el PP, que contrasten amb els 230.000 milions de beneficis nets de les grans corporacions.
La banca torna a guanyar
Durant 2011, els cinc principals bancs espanyols van obtenir un benefici net conjunt de 10.197 milions d’euros, un 32% menys respecte el 2010: Santander (5.351 milions), BBVA (3.003 milions), CaixaBank (1.053 milions), Bankia (309 milions) i Banco Popular (479 milions). La xifra podria ser més elevada, ja que, entre les cinc entitats, es van destinar 5.800 milions d’euros addicionals en dotacions extres per a provisions i sanejaments vinculats a la bombolla immobiliària. Cal assenyalar, també, lògica neocolonial, que el 51% del benefici del Santander es va obtenir de l’activitat a l’Amèrica Llatina. I cal apuntar que, des que va començar la crisi, els grans bancs espanyols ja s’han embutxacat 76.000 milions d’euros en beneficis nets. Santander i BBVA són la segona i la tercera empresa espanyola que van obtenir més beneficis l’any passat
Les grans empreses, també
Una evolució semblant a la que han experimentat les 35 grans empreses espanyoles –inclosos els cincs grans bancs– que conformen l’Ibex35. El resultat net conjunt durant el 2011 és de 33.696 milions d’euros, amb un retrocés del 33,99% respecte el 2010. Les empreses –sense incloure els bancs– que han registrat més guanys han estat Telefónica (5.402 milions), seguida per les elèctriques Iberdrola (2.804 milions) i Endesa (2.212 milions), Repsol (2.193), la siderúrgica Arcelor Mittal (1.627 milions), Gas Natural (1.325 milions), Inditex (1.302 milions), Ferrovial (1.268 milions) i CaixaBank (1.053 milions). En l’àmbit de pèrdues, només registra una davallada negativa de 1.604 milions d’euros la constructora Sacyr Vallehermoso. En canvi, pel que fa a la borsa espanyola, l’any 2011 va obtenir millors resultats. L’any passat, les empreses cotitzades van repartir 28.213 milions d’euros entre els accionistes, un 16% d’increment respecte l’any 2010. Cal recordar, a més, que un 70% d’aquestes empreses operen a paradisos fiscals i disposen de 108 societats mercantils en territoris offshore, fora de control. Encapçala aquest rànquing el Banco Santander, amb 33 filials a paradisos fiscals, i l’empresa Repsol, amb tretze filials, dotze de les quals a les Illes Caiman.
Entre fraus i rescats
A aquestes xifres, caldria afegir-hi, també, el que aporten les finances públiques per al rescat de les entitats financeres. El cost del rescat bancari ha estat xifrat, oficialment, en 7.551 milions, segons dades recents del governador del Banc d’Espanya. La xifra només remet a les quantitats aportades per salvar quatre entitats intervingudes (CAM, CCLM, CajaSur i Banco de València) des que va arrencar la crisi. Però aquesta xifra no té en compte les ajudes del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) i el Fons d’Adquisició d’Actius Financers. En total, s’han atorgat 19.885 milions, com a préstecs, en suport a la liquiditat de les entitats i 17.737 milions per dotar-les de recursos propis. En total, 37.632 milions, teòricament recuperables: la compra de la CAM pel Banc Sabadell va aparellada amb un acord que estableix que l’Estat aporta el 80% de les pèrdues de la CAM durant els primers anys. Els altres costos directes derivats del rescat són l’encariment del deute públic espanyol, que abonarà 15.000 milions d’euros en interessos els propers cinc anys.
A aquesta comptabilitat tafurera, cal sumar-hi la recent denúncia dels tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha). El desembre passat van alertar que el 88,4% del frau fiscal de 2011 quedaria impune i es deixarien d’ingressar prop de 80.000 milions d’euros. Gestha recordava que el 71% d’aquesta evasió la protagonitzaven les grans fortunes i les grans empreses espanyoles. Grans fortunes que, durant l’any 2011, van augmentar el seu patrimoni un 6% i van guanyar 2.150 milions d’euros més, cosa que fa que disposin d’una riquesa valorada en 37.700 milions d’euros. Una dotzena de multimilionàries, l’extrema riquesa espanyola, encapçalada per Amancio Ortega (propietari d’Inditex i 2.731 milions d’euros més ric que l’any anterior), el banquer Emilio Botín, la família Entrecanales, la família Del Pino (Ferrovial) o les germanes Koplowitz (FCC). I acompanyades per les principals accionistes de la constructora ACS (els banquers March, els Albertos –Alberto Cortina i Alberto Alcocer– i Florentino Pérez) o Manuel Jové, fundador de la immobiliària Fadesa. Tots ells, segons el clausurat diari Público, atresoren gairebé la quantia de les pitjors retallades socials que s’han viscut des del final de la dictadura. 37.000 contra 50.000 milions. Dotze persones multimilionàries contra la majoria social. Una lògica aclaparadora esclafant d’un infinitíssim decimal contra el 99%.
I si tornen el que han robat?
Les xifres remeten només al període de crisi i d’esclat de la bombolla immobiliària i del tsunami urbanitzador que va caracteritzar el darrer cicle expansiu de l’economia espanyola. Però, s’ha parlat poc o gens de tot el que s’ha guanyat durant la bonança econòmica de la fal·lera constructora. Milions i milions d’euros que van ser transferits des de les capes populars i les classes mitjanes als grans operadors del negoci immobiliari. El 10 de juny de 2004, el Banc d’Espanya ja alertava de les xifres de l’especulació immobiliària: la sobrevaloració de l’habitatge oscil·lava entre un 24% i un 35%. Una xifra que, només sis dies després, The Economist elevava al 50%. Entre el 1983 i el 2007, el preu mitjà del metre quadrat d’habitatge nou a l’Estat espanyol va passar de 250 euros a gairebé 3.000 euros. El 2007, tot just abans de la crisi, encara es projectaven un milió i mig d’habitatges nous a l’Estat espanyol i 300 camps de golf. Aquell any, el 43% de la renda familiar mensual disponible anava destinada a l’habitatge, una transfusió permanent de riquesa de baix a dalt a través de l’especulació sobre el dret social fonamental a l’habitatge. Avui, hi ha gairebé sis milions de pisos buits a l’Estat espanyol i el 60% de la gent assalariada cobra menys de 1.000 euros.
Sia com sia, el cinquè any de la crisi i a les portes d’una nova vaga general, la comptabilitat esclareix que, si sumem els beneficis empresarials i bancaris dels darrers cinc anys, el cost parcial del rescat bancari, el volum de frau fiscal durant 2007-2011, els interessos del deute i el patrimoni de dotze famílies multimilionàries, arribem a la xifra 558.000 milions d’euros. Només amb menys del 10% d’aquesta quantitat, n’hi hauria prou per evitar i revertir els 50.000 milions d’euros de les retallades aprovades per Rodríguez Zapatero que hi ha en vigor. Metàfora del frau, el 2005, davant uns beneficis històrics estratosfèrics, Emilio Botín afirmava: “El nostre límit és el cel”.
Si el seu límit és el cel, que el nostre sigui la pròpia paciència arran de terra. Contra l’estafa que la crisi la pagui qui no l’ha provocada, contra la doctrina del xoc que pretén presentar-ho com a inevitable i contra la cultura de la por aplicada per imposar cada contrareforma, concorre la proclama universal de la Junta Tuitiva de La Paz (Bolívia), emesa el llunyà 1809: “Estem guardant un silenci força semblant a l’estupidesa”.
