aureasocial.org
En la conferència pronunciada avui per Teresa Forcades a AureaSocial sobre “Capitalisme i ètica: els crims de la indústria de la salut i la resistència popular” –dins el cicle de xerrades “Davannt del capitalisme: un altre model econòmic, una altra salut”, l’autora, entre d’altres, d’Els crims de les grans companyies farmacèutiques (Quaderns Cristianisme i Justícia, 2006, n. 146, en català, castellà i anglès), ha basat la seva intervenció tot exposant el que considera els tres fenòmens que en els darrers 20 anys han augmentant en els sistemes de salut del nostre país (i dels països occidentals) i el que imagina com a nou enfoc de la salut a nivell individual i col·lectiu.
Enric Duran ha iniciat l’acte explicant què és AureaSocial, un espai de la CIC inaugurat el juny de 2012, cedit per la família que hi tenia un espai de salut, actualment en procés de col·lectivització, on es desenvolupen projectes d’educació i salut principalment, i on “intentem construir un model social i econòmic al marge de l’estat i del capitalisme”, ha afegit davant la gernació (amb múltiples sales habilitades per a la gent que no ha cabut a la sala gran i que també han pogut seguir en directe l’acte). En aquest espai es tira endavant el sistema de salut pública cooperativista (SSPC), que fa dos anys que s’està preparant a través de l’Oficina de Salut, on es posarà en marxa el primer Centre d’autogestió primària de salut (CAPS) de la Cooperativa Integral Catalana (CIC). De fet, avui mateix es començaran les inscripcions a l’SSPC i l’11 de febrer s’inaugurarà el CAPS d’AureaSocial. Aquest model es basa en mantenir la salut, no la malaltia, un model de salut que treballa a partir de la medicina unificada; és públic, perquè es vol que sigui accessible a tothom a través d’un sistema mutualista mancomunat en què tothom hi podrà participar segons les seves possibilitats, els uns directament, aportant-hi recursos econòmics, els qui no puguin col·laborant en les diverses tasques que es desenvolupen a AureaSocial. No hi ha la seguretat si l’espai d’AS podrà perdurar a llarg termini i per això promovem la col·lectivització d’AS, vol dir que volem comprar de forma col·lectiva la finca perquè esdevingui del comú. Es fan títols en base a 100 euros (individuals o col·lectius), a llarg termini i retornables.
Teresa Forcades (Barcelona, 1966) —metgessa, teòloga i monja benedictina catalana–, s’ha destacat darrerament com a activista i crítica del camp de la salut pública davant de la indústria farmacèutica. Ha començat la seva intervenció a AureaSocial parlant d’aquests tres fenòmens: la privatització, la protocolarització i la medicalització, tres potes de la degeneració d’un sistema de salut, que tampoc no era un ideal, però que ha disminuït el seu nivell en els últims anys.
La privatització
El model dels EUA sempre ha estat privat: si una persona no es pot pagar la sanitat no hi té accés, tret dels serveis mínims, és a dir, que no et deixen morir al carrer i et duen als hospitals de beneficència, ja que no tens accés a l’assistència sanitària, Hi ha una altra versió de la privatització, segons Forcades, més complexa i negativa, que és l’ús privat de béns públics, com els casos de corrupció que ha denunciat CafèambLlet, una manera de privatitzar soterrada; i una altra manera de privatitzar són els PPP (parternariat públic-privat), en principi per fer una relació simbiòtica (tu et beneficies, jo em beneficio), però segons la germana Teresa el que cal observar és que els PPP la part privada sempre té més del 50% (la proporció de les accions és 60% de gestió privada i 40% de gestió públic), fins al punt que alguns d’aquest PPP són de 51% a 49%, amb què els representants públics no poden defensar els interessos propis. És el cas dels PPP sobre investigació: coneixem estudis en què es pot saber d’efectes secundaris perniciosos d’un medicament, com un antiinflamatori que creava un excés de morts per infart de miocardi; la resposta va ser amagar les dades. Cal reivindicar, evidentment, la noció privada que té valors ètics i humans. Però la realitat en l’àmbit de la salut sembla que és una altra.
La protocolarització
En medicina cada vegada més s’acumulen molts coneixements i com a professional, ha dit Forcades, no pots estar al cas de tot, amb què agraeixes que et proveeixin uns protocols d’actuació segons el cas, ja que se suposa que és el màxim de beneficiós i en molts contextos salven vides. El que és criticable és el que ocorre a la pràctica: inclouen proves diagnòstiques en què darrere hi ha uns laboratoris que en treuen uns beneficis directes; de fet, hi ha una pressió que s’exerceix sobre els professionals perquè es protocolaritzin certs medicaments, certs aparells, etc., per manera que se’n beneficiïn certes empreses. Això fa que el concepte del protocol quedi desvirtuat. Per exemple, en els protocols d’embaràs hi ha un excés de medicalització per a les dones i els fetus. Són una font d’encariment innecessari i de substitució del tracte directe i individualitzat del metge o la metgessa amb el seu pacient.
Els protocols són o haurien de ser una ajuda per sota de la interrelació personal. La minva de la interacció personal és un fet que arriba a desmotivar més del 50% de la professió. Hi ha propostes en què l’ideal és que tots els tractaments estiguin medicalitzats i estiguin relacionats amb la facturació. Als EUA ja fan servir unes etiquetes diagnòstiques (drg, diagnostic related groups) en què s’actua segons unes categories que s’havien inventat els economistes de la facultat de Yale. Ensenyen els professionals a mirar els pacients amb els ulls de la “facturació” i no, per exemple, si ha vingut sol a ser tractat i ningú no l’ha vingut a veure. La medicina és ciència i és art, una vessant científica clara, objectiva, però amb això no n’hi ha prou; necessites l’art de la medicina, saber fer una història, com arribar a la informació essencial, de manera poc traumàtica, i tot això es desenvolupa fent-ho. Com es pot ensenyar aquest art si t’obliguen a prioritzar unes categories, que per al benestar de la persona són irrellevants absolutament.
La medicalització
Per a Teresa Forcades hi ha una tendència a incloure cada vegada més àmbits de la vida com a malalties, com per exemple el que en diuen la depressió juvenil, que fa que als EUA el 45% dels joves estiguin medicalitzats, una cosa que que en català barceloní és diu edat del pavo (a Girona en diuen edat del lloro). L’adolescent en un moment donat de la seva vida s’hi ha d’enfrontar a la vida, amb baixades i pujades, els primers enamoraments, canvis del cos, canvis d’humor…, és un fet normal, un fet necessari que té a veure amb la maduració i el creixement personal. Com pot aprendre a superar la frustració si li donem un medicament? Els qui s’ho passen malament, posem per cas els artistes, estan gestant una contribució a través d’una expressió artística gràcies a la qualitat humana que els ha afaiçonat davant de les adversitats. Si el context és que aquesta època de l’adolescent es mira des del punt de vista de la medicalització, que vol dir ficar sota el paraigües problemes que no són problemes mèdics, sinó que, a més, els “farmacalitzem”. Els anglesos ho resumeixen així: A pil for every hill (una medicació per a cada preocupació, ho catalnitza Teresa Forcades), una realitat creixent en els últims anys.
Entre els joves ha augmentat els índexs de suïcidis, una dada que s’ha amagat en relació a medicaments amb serotonina, que poden comportar reaccions incontrolades. Això no vol dir que hi hagi joves que tinguin depressió i que calgui tractar-los des de la medicina. En el nostre entorn potser no estiguem massa allunyats de les dades dels EUA. La majoria d’etiquetes diagnòstiques mèdiques només es posen en dubte quan s’arriba a aquestes proporcions.
Armament, petrolieres, farmacèutiques són qui mouen més diners. Un altre cas és de la disfunció sexual femenina. Per una banda, tenim que als anys noranta es va comercialitzar la viagra, en què, precisament, el problema pot ser no tant mèdic sinó de la relació entre la parella. Tanmateix, mentre la disfunció sexual masculina és clarament objectivable, què és la disfunció sexual femenina? A partir d’uns qüestionaris fets a finals dels noranta als Estats Units va sortir que gairebé la meitat de les dones tenien aquest “problema”. Alguns dels ítems del qüestionari eren si durant dos mesos seguits durant el darrer any havies tingut algun problema de desig sexual o dificultat d’excitació sexual. No preguntaven si la dona tenia relacions amb un company abusiu, per contra. O si estava bé amb el company i durant un període de temps estava per altres coses. És a dir, es prescindia del context vital de les persones. El qüestionari ja estava pensat, des del reduccionisme. per arribar a uns resultats determinats. Ens hem acostumat en el món capitalista al fet que el màxim i el millor incentiu per a la creativitat humana són els diners, una suposada obvietat i molt nociva.
Si no arribem a fi de mes, és clar que et motiva poder tenir diners per als fills, etc. Però si tens les necessitats cobertes, et calen més diners? La majoria segurament dirà que el que li cal és estar més pels altres, ser creatiu des de diferents àmbits, etc., en què hi ha coses que ens omplen, però no pas l’acumulació. És una fa·làcia que resulta dramàtica en medicina. És el cas de la disfunció sexual femenina. La salut no és una mercaderia –ha afegit Forcades–, el dret a l’educació no és una mercaderia…, perquè si no atemptem contra els pilars d’una societat en què ens puguem sentir bé vivint-hi i treballant-hi.
Hi ha el cas, també, de l’anomenada hiperactivitat infantil, amb situacions difícils de tractar a l’aula i a casa. És un problema mèdic, però? S’ha trobat un test alterat, alguna aberració, anormalitat, objectivització d’aquest trastorn? No. És un trastorn comportamental. I en aquest cas l’àmbit propi per tractar-lo s’hauria de basar en l’àmbit de les relacions humanes i no en l’àmbit dels medicaments que es donen als infants, basats en les amfetamines. L’efecte paradoxal és que el tractament per a infants es va descobrir a partir de l’ús i abús de les amfetes és que “calma” els nens. Curiosament, s’usa un medicament que quan es va descobrir no era per “calmar” els nens. Vint anys després de descobrir-ho es va començar a parlar de la hiperactivitat. Actua igual que la cocaïna, amb la diferència que els cocaïnòmans se la injecten o l’esnifen.
Hi ha alternatives, basades en deixar d’ingerir sucres processats, amb què la dieta es veu com a important de cara a produir canvis en els infants. Abans la hiperactivitat es definia si els símptomes es produïen abans dels 7 anys, en canvi, ara s’ha ampliat fins als 12 o als 14 anys. També, és important, que els infants tinguin temps de badar, de no fer res. La satisfacció emocional i la relació amb els pares també és important, igual com eliminar els sucres…, tot això d’acord amb el pediatra –i si no canvieu de pediatra, ha bromejat la conferenciant.
Fem comú l’àmbit de la salut
És obvi que aquests tres àmbits –protocalarització, privatització, medicalització–, en un sistema sanitari alternatiu es treurien de l’àmbit del mercat. La salut, és a dir, s’ha de socialitzar, ha de ser comunitzada, perquè la sanitat és del comú. La salut s’ha de considerar com un bé comú. Cal, també, una individualització de la relació metge-pacient, Cada malalt és una peça única, amb independència que suposadament tingui la mateixa malaltia o els mateixos símptomes d’un trastorn.
I, finalment, la minimització: potser no cal fer una analítica cada any, especialment si hom es troba bé, és absolutament exagerat i, a més, segur que et trobaran alguna cosa… De fet, cada ítem de l’analítica té la seva taxa d’especificitat i de sensibilitat, i s’arriba a un 90% d’encerts. Per exemple, hi ha el problema de les mamografies, en què s’han produït divergències de criteris que han afectat la salut de les dones, de vegades amb intervencions innecessàries i creant-los nivells alts d’ansietat. Un altre fet important, una paradoxa, és l’amplitud d’opcions: més opcions en l’àmbit de la cirurgia estètica vol dir menys tolerància a la variabilitat natural, que abans es considerava normal, però que ara certs grups humans no toleren: un nas massa peculiar, uns pits petits, o grossos, etc., o la labioplàstia, és a dir, una exèresi dels llavis vulvars menors femenins, que ni són simètrics sempre ni sobresurten dels majors. Tanmateix, les imatges de dones nues de les revistes (pornogràfiques o no) passen una censura en què els llavis menors no poden ser mai més grans que els majors. Quina mena de món és aquest que considera ofensiva la imatge d’un nu frontal segons com siguin els llavis vulvars? A la pràctica això significa sotmetre’s a una cirurgia, que a més té els seus riscos. Els cirurgians bons ja diuen que no existeix la “cirurgia menor”. També es parla de les “vagines de disseny”, per manera que a certa edat s’arregla la vagina amb la conseqüència que es pot produir una perforació del recte.
Les línies de fons s’han de basar en una medicina que s’ajusti a les necessitats humanes i no a les d’un mercat lliure associat al poder econòmic, polític i militar. Per què no paguen impostos les transaccions financeres i quan vaig a comprar sí que se’n paguen? El naixement de l’Organització Mundial del Comerç es va fer just en caure el mur del Berlín i el primer que va decidir és que la Índia derogués una llei que els permetia fer patents per protegir-se dels països rics. Els suposats liberals, ha exclamat Forcades, per què regulen el mercat? A sota la paraula lliure (mercat lliure) hi ha una fèrria regulació hi ha els interessos d’una minoria. Evitem, doncs, que el pacient sigui passiu.
En la relació terapèutica no s’ha de culpabilitzar la persona malalta i és important fer-la partícip, però tampoc anar a la hiperobjectivització, en el sentit que totes les malalties ens les fem nosaltres mateixos. Evidentment, ha finalitzat Teresa Forcades, la subjectivitat de la persona malalta ha de ser en el primer rengle de la nova sanitat que tots volem. Durant el debat posterior, Forcades ha constatat que canviar la direccionalitat de tot un país no és fàcil, però cal trobar gent que digui que sí que es pot fer i canviar i fer-ho millor, amb més justícia social, més democràtica, amb igualtat de gènere sense decrets, amb cura dels més vulnerables… “La societat ideal l’hem de fer entre tots. En el nostre país, Catalunya, encara podem fer un procés d’aquest tipus sense un excés de violència, ja que nosaltres no hem viscut la brutalitat, per exemple, entre rics i pobres”, ha afegit .
Crónica de Xavier Borrás
