LOLA ÁLVAREZ: A cada lloc per on passem s’hi suma gent de tots els sectors i condicions. Això crea la consciència que, si no sortim a defensar els drets que tant van costar d’aconseguir, ens continuaran trepitjant. Ja no som els quatre sindicalistes que deien. La població s’afegeix a les mobilitzacions, la qual cosa ens permet desemmascarar els governs que ens han dut al pou de la crisi.S’hi han incorporat altres àmbits laborals?
PEPE CABALLERO: Ens hi acompanyen les bases dels grans sindicats i partits d’esquerres, com també gent de l’ensenyament i de la sanitat afectada per les retallades i col·lectius fins ara adormits. Servim de llavor per combatre les polítiques regressives que ens volen imposar.
La gent relaciona la crisi amb la fallida del model econòmic dominant?
L. Á.: La crisi és el banderí que utilitza el poder per continuar retallant i amb el qual justifica les mesures d’austeritat. Però els treballadors sabem que això ve d’abans, quan el Govern actual i l’anterior han injectat grans quantitats de diners a la banca en lloc d’invertir-los en polítiques socials. A nosaltres, que ja estàvem patint-ne les conseqüències, ara pretenen fer-nos pagar els seus desgavells. Per això sortim al carrer; i és que la situació ha arribat al límit.
L’esquerra hegemònica també ha quedat desprestigiada per la corrupció?
L. Á.: Sens dubte. A Andalusia, molta gent menjaria amb les subvencions que reben les centrals sindicals, els dirigents de les quals són propietaris de grans empreses beneficiades pel mateix Govern. Per culpa d’aquesta esquerra, a la resta de les organitzacions sindicals se’ns veu amb recel, si bé les bases de CCOO i de la UGT mantenen una actitud molt digna.
P. C.: Quan es parla d’esquerres, el PSOE no se l’hauria de considerar com a tal, perquè coincideix amb el PP en les mesures antisocials i s’hi arrenglera a l’hora de criticar les marxes que impulsem els jornalers. Justament, hem convocat concentracions davant de la Junta d’Andalusia per denunciar el president, José Antonio Griñán, i a la resta dels responsables polítics pels casos de frau i de corrupció, entre els quals els robatoris dels diners dels ERO destinats als treballadors. Amb el 15-M i altres col·lectius socials, reclamarem que aquests diners vagin a una renda bàsica per als aturats i per a les famílies més empobrides.
Tot i el revulsiu que suposen les marxes i l’entrada als supermercats i a les finques, els grans mitjans han banalitzat aquestes accions. Cal fer més pedagogia?
L. Á.: La gent sap que són accions simbòliques per palesar les dificultats econòmiques que passem les famílies andaluses. Si entrem al Mercadona, és per expressar que no tenen res per menjar i que, amb tot, les grans superfícies llencen tones de productes als contenidors. Quan ocupem pisos, volem assenyalar la barbaritat que suposen els desnonaments, i quan entrem en finques, ho fem per dir que hi ha prou terres per donar feina a les famílies més necessitades. És irracional que a Andalusia hi hagi un 42% d’atur mentre queden inermes grans extensions d’on extreure la nostra font de riquesa. No pretenem ser-ne els propietaris, sinó obtenir-ne els fruits amb la suor del nostre treball.
P. C.: Hem volgut fer un pas més amb accions no violentes que voregen la il·legalitat. Com se sol dir: si els molestem, és perquè anem en la bona direcció.
Quines alternatives plantegeu més enllà de la desobediència?
P. C.: Proposem que no es pagui un deute bancari que no hem generat i sortir de l’euro si convé. També plantegem una renda bàsica per a les famílies més depauperades i a qui els manca qualsevol tipus de prestació. És inadmissible que no en tinguin per pagar la llum, l’aigua, el gas i les altres despeses corrents.
Aquestes reivindicacions, hauria de canalitzar-les una alternativa política?
P. C.: A mitjan octubre ens trobarem amb tots els moviments, sindicats i partits d’esquerres transformadors per afrontar la crisi i aquest repte. Confiem que les protestes serveixin de bressol per articular aquesta alternativa, com ha passat a Grècia amb Syriza, la qual no deixa d’anticipar el que viurem al nostre país. Hauria de sortir un moviment anticapitalista capaç d’aglutinar el malestar que aflora a Andalusia i en altres punts de l’Estat
L’experiència de Marinaleda, amb l’alcalde i dirigent del Sindicat d’Obrers del Camp (SOC) Juan Manuel Sánchez Gordillo al capdavant, és un bon referent del que ha de ser la gestió municipal?
L. Á.: Marinaleda no tenia expectatives fins que els veïns van ocupar El Humoso, una finca de la Junta, la qual inspira l’ocupació realitzada per part d’un grup de jornalers al març passat a Somonte. Una altra parcel·la propietat de la Junta que només donava feina a una persona i on, des d’aleshores, amb la producció de 6 hectàrees de les 400 disponibles, s’hi guanyen la vida més de 20 famílies. L’objectiu és ampliar la superfície i les naus on es manipula la producció a fi que altres persones desnonades o en situació d’atur puguin traslladar-s’hi a viure. Somonte, de la qual no tenim intenció de sortir, també serà algun dia un referent.
Insistireu en les ocupacions de finques de titularitat pública?
No solament públiques. N’hi ha de grans terratinents que pensem ocupar amb la mateixa finalitat. És el cas de la finca de la duquessa d’Alba situada al municipi cordovès d’El Carpio, del qual un 80% és de la seva propietat. Tan sols dóna feina a 40 persones, quan podria dedicar-les a l’explotació agrària i a facilitar una sortida a la majoria de la població. A la nostra agenda és previst passar de les ocupacions simbòliques a les que permetin a famílies viure del treball agrari. Donarem l’oportunitat a aquests terratinents subvencionats d’exercir la solidaritat que tant diuen defensar.
La clau de volta seria modificar la Política Agrària Comunitària (PAC)?
L. Á.: Evidentment, perquè la PAC subvenciona per hectàrea de terra encara que aquesta no es cultivi, ni doni feina ni respecti el medi ambient. Hem de continuar lluitant perquè això canviï.
P. C.: Somonte demostra que, amb una petita inversió en regadiu, podrien beneficiar-se’n desenes de famílies més.
L. Á.: De moment, ja hem aconseguit que es paralitzi la subhasta i la compravenda d’aquestes i altres parcel·les. Des del SAT i amb el suport de moltes persones, hem posat el tren en marxa per estendre la mà a tothom que s’hagi quedat fora de les prestacions i dels serveis bàsics.
Hi ha una imatge tergiversada dels treballadors andalusos?
P. C.: Si els obrers gestionéssim les empreses en crisi, com ha succeït en alguns hospitals de Grècia, no hi hauria tants acomiadaments. Mantenint la producció de forma cooperativa, moltes empreses serien viables.
L. Á.: Respecte al subsidi agrari o Pla de foment de l’ocupació agrària (PFEA), abans anomenat PER, s’han dit moltes barbaritats. Per accedir-hi, es demanen alguns requisits, entre els quals comptar amb 35 jornals, fet que dóna dret a 400 euros durant sis mesos. Però, quan no hi ha feina, això és insuficient, ja que t’obliguen a viure la resta de l’any amb aquests diners, tenint en compte, a més a més, que 87 euros van a parar a la Seguretat Social. És la xocolata del lloro, al marge que hi insisteixo: no volem ser propietaris de les terres, sinó tan sols treballar-hi.
Com veieu el procés d’independència que s’ha iniciat a Catalunya?
P. C.: Qualsevol poble té dret a decidir lliurement el seu futur. I si Catalunya decideix separar-se d’Espanya, ens semblarà bé. Igual que també ho pot fer el poble andalús, el basc o el gallec. Si així ho decideix, serà totalment legítim. No cal tenir-ne por.
L. Á. Ningú no és amo de ningú. Si una majoria dels catalans decidiu emprendre el vostre propi camí, així serà. Ara bé, la independència es pot agafar per dues portes; i no és el mateix fer-ho per l’esquerra que per la dreta. Cal tenir-ho present.
Quines perspectives té la vostra lluita?
L. Á.: Qualsevol persona que vulgui defensar els seus drets, tindrà el Sindicat Andalús de Treballadors al seu costat. Ni la presó, ni els cops de la policia ni les denúncies judicials no ens aturaran. Només ho poden fer traient-nos la vida; però, fins que això no passi, continuarem lluitant.
Em sembla molt encoratjadora l’entrevista. La meva opinió és que Andalusia Dempeus serà un exemple per a tots els espanyols i per als qui des de Catalunya volem la independència… i la solidaritat internacionalista que ens donen des del Sat és d’agraïr en aquests moments.