Àlex Romaguera | Setmanari Directa
[Segundo Menéndez baixa de les conques mineres per explicar la lluita del carbó. L’activitat als pous és especialment dura, s’intueix en el seu rostre i en el seu caminar pausat: té dues hèrnies discals, silicosi crònica, gastràlgia i ha perdut el 60% de l’audició. Però, tot i això, aquest barrinaire de Cangas de Narcea, portaveu del Corrent Sindical d’Esquerres i fill de miners, manté intacta la seva esperança en el futur. “Tenim la revolució al cap i ja ens han ajustat prou les sabates”, assegura. Fruit d’aquest compromís insubornable i de la seva resistència a la por que infringeix el poder, la lluita minera s’ha convertit en el far de l’actual escenari de mobilitzacions contra la involució social i democràtica que es viu a l’Estat espanyol]
Quina és la raó del conflicte que es viu a les conques mineres?
Tothom destaca la disminució d’un 64% de les ajudes, però el fet més greu és la davallada d’un 40% de la producció. En alguns casos, això suposa prop de 90.000 tones, cosa que aboca les petites empreses (és el cas d’on treballo jo) al tancament. Per tant, la idea que el govern espanyol aposta per la indústria és una gran mentida.
El discurs oficial contrasta amb la realitat tan dura que viviu a les conques?
D’entrada cal recordar que tot el sector elèctric de l’Estat està subvencionat, no només el nostre. I també cal desmentir els suposats privilegis de què gaudeix el carbó, ja que rebem 1,82 cèntims d’euro per quilowatt produït, mentre que la resta d’energies (ja siguin l’eòlica, la de biomassa o la solar) perceben 42,8 cèntim d’euro pel mateix nivell de producció. En cap cas, doncs, la mineria està sobreprotegida, ben al contrari. Sense oblidar el fet que el carbó internacional, a diferència del que diuen, és més car que el nostre. Avui, els taurons financers de Goldman Sachs estan acumulant 150.000 tones de carbó adquirit a Colòmbia a baix preu al port d’El Musel (Gijón), amb l’objectiu d’especular i vendre’l a un preu superior al mercat europeu.
Com es viu aquesta situació a les zones mineres?
No tenim més opció que subsistir. Després de veure com les mans privades vinculades als grans partits s’apoderaven de les partides destinades a reactivar l’economia, l’única sortida que tenim és mantenir els pous actius.
La majoria de la gent afiliada a la minera pertany a la UGT i a Comissions Obreres, dos sindicats que van signar el pla de 2006 que obria la veda a la desregulació del sector. Quin debat genera aquesta contradicció?
Des del Corrent Sindical d’Esquerres ja vam advertir que, si bé les ajudes estaven garantides, el darrer tram del pla miner (2011-2012) era molt coix en relació a la producció. Però les cúpules de la UGT i CCOO van mirar cap a un altre cantó i van acceptar que el govern de Rodríguez Zapatero fixés el 2017 com a data per al desmantellament de la minera. Però la Unió Europea no contempla aquest objectiu en cap moment i només apunta la possibilitat que cada Estat replantegi el seu model energètic, però mantenint les ajudes al sector. Avui, entrar a discutir sobre el paper dels dos sindicats ja no procedeix: tots som al mateix vaixell… un vaixell que, si no reflotem, s’enfonsarà amb nosaltres a dins. En lloc de fer-nos retrets, hem de lluitar plegats pel nostre futur.
Sovint s’oblida la presència de la dona en la lluita minera. Quin paper hi desenvolupa?
És el pilar fonamental, perquè és tan important estar a primera fila com suportar el desgast que implica la lluita, ja sigui físic o causat pel desprestigi al qual estem sotmesos per part dels mitjans afins a l’Estat, que ens acusen de terroristes. Qui més ho pateix són elles. De la mateixa manera, alguns sectors refractaris a les nostres reivindicacions s’hi han acabat acostant en veure que, si el conflicte arrossega les mines, també s’endurà la resta d’activitats econòmiques –petits comerços, transports, escoles o centres hospitalaris–, que perdran la seva categoria en funció del nombre de població. A nivell humà, tot i la duresa, aquesta lluita ens enforteix en molts àmbits.
La rebuda de la Marxa del carbó a Madrid ha suposat un punt d’inflexió de cara a revertir el conflicte?
Des de llavors, ja no ens sentim sols; i també ha servit per integrar les nostres demandes a l’aposta per un model alternatiu que ens implica a tots i a totes. A partir d’aquí, seria important establir una estratègia conjunta amb altres col·lectius castigats per les retallades socials. Pel que fa al nostre àmbit, la millor solució seria nacionalitzar la mineria i, fins que això no es produeixi, com a mínim, incrementar la producció. Amb el nostre esforç, ho tiraríem endavant.
L’ecologisme advoca per superar les activitats extractives i anar cap a un model productiu més sostenible. Què en penseu els sectors miners?
No fugim del debat, però hem de recordar que el carbó es continuarà cremant. Vindrà de fora i el cost de traslladar-lo des d’Amsterdam i altres ports serà més nociu en termes ecològics, ja que l’emissió de CO2 a l’atmosfera s’elevarà un 6%. Tenint present això i el fet que, avui dia, el carbó és el principal subministrament energètic per l’Estat, defensem una reindustrialització profunda que contempli tots aquests elements vinculats a la preservació del medi i a la qualitat de vida.
Conflictes com els de Sintel o el d’Euskalduna a mitjan dels 80 van rebre molta solidaritat, però, finalment, no van poder reeixir. Confia que la lluita minera actual s’acabi resolent de forma justa?
Només sé una cosa: l’única guerra que es perd és la que s’abandona. I potser perdrem, però haurem guanyat la batalla de la dignitat. No podem pensar en l’endemà i en desistir quan encara no s’han jugat totes les cartes. De moment, tenim l’esperança de mantenir el sector dempeus.
