Setmanari Directa
A Londres, si agafem el metro a la cèntrica estació de Westminster i ens desplacem en direcció est a través de la línia Jubilee, cada dues estacions, l’esperança de vida de la població del barri disminueix un any, segons dades de l’Ajuntament.
A Stratford, barri situat a l’extrem est de la ciutat que es convertirà en l’epicentre dels Jocs Olímpics de Londres a partir del proper 27 de juliol, l’esperança de vida és cinc anys inferior respecte el centre de Londres. En el context del Regne Unit, el país de l’OCDE on les desigualtats han augmentat més els darrers 30 anys, Londres és el màxim exponent d’aquest fenomen. La promesa olímpica es basa en el reequilibri de Londres i té com a objectiu igualar els nivells socioeconòmics entre l’oest i l’est de la ciutat.
El fals discurs de la regeneració urbana
El projecte se centra en un discurs al voltant del llegat i la regeneració urbana i, per assolir-ho, ha utilitzat el referent de Barcelona’92 en nombroses ocasions pel que fa a la millora econòmica i social d’àrees urbanes deprimides. El cicle econòmic ha afectat notablement el desplegament de Londres 2012, que s’ha hagut de dur a terme en època d’austeritat i control pressupostari, tot i que la ciutat va guanyar la candidatura l’any 2005, en un context de creixement. En aquesta línia, el Comitè Organitzador de Londres ha posat especial èmfasi a justificar l’alta inversió pública –inicialment prevista en 9.300 milions de lliures (11.400 milions d’euros), però que ha acabat superant els 11.000 milions de lliures (13.500 milions d’euros)– per legitimar un projecte que, actualment, resulta molt desproporcionat als ulls de l’opinió pública. El discurs oficial presenta els jocs com una oportunitat única per situar l’est de Londres definitivament “al mapa”, seguint la tendència global d’utilitzar grans esdeveniments com a catalitzadors de projectes de regeneració urbana que apleguin gran quantitat de recursos.
El discurs –ple de conceptes cada dia més ambivalents, com sostenibilitat, comunitat i regeneració– s’alimenta de l’aparent consens i del caràcter excepcional que envolta els esdeveniments esportius per justificar i promoure l’acció de “crear un nou tros de ciutat”, en paraules del cap d’Arquitectura i Urbanisme de l’Olimpic Delivery Authority Ricky Burdett.
El Parc Olímpic està situat al Lower Lea Valley, entre els tres barris londinencs de Hackney, Tower Hamlets i Waltham Forest. Tot i ser una de les zones amb les rendes més baixes de la ciutat, al llarg dels últims anys, l’àrea ha estat capaç de generar una dinàmica pròpia allunyada del Londres globalitzat oferint una alternativa social, cultural i econòmica al model de ciutat global. Actualment, una comunitat atreta pel cost baix de l’habitatge, el gran valor ecològic i el caràcter fronterer i relativament aïllat de la zona, és amenaçada pel projecte de redefinició de l’est de Londres. Es tracta d’una àrea tradicionalment industrial i portuària, amenaçada per un nou desenvolupament urbanístic basat en valors capitalistes. La presència de sòl lliure, unes connexions de transport públic excel•lents i la proximitat als dos pols econòmics i financers de Londres (la City i Canary Wharf) ofereixen grans perspectives econòmiques i atrauen els interessos privats britànics i internacionals cap a la zona.
El projecte olímpic londinenc combina la construcció d’equipaments permanents amb equipaments temporals, amb l’objectiu d’alliberar sòl per a la construcció d’habitatge un cop acabats els jocs i recuperar part de la inversió feta amb la venda de les instal•lacions temporals. Està previst que un 35% dels habitatges nous tinguin la condició d’”assequibles” (affordables), un concepte ambigu que no especifica els criteris que regiran la seva posada al mercat ni si es tractarà d’habitatge social o no. A més, el sòl adquirit per construir el Parc Olímpic no ha estat inclòs al pressupost del jocs, ja que es preveu vendre’l i recuperar la inversió, fet que encara afegeix més dubtes sobre fins a quin punt serà “assequible” el 35% de l’habitatge construït.
Tot i que el discurs oficial parli de millorar la situació socioeconòmica de la població de l’est de la ciutat, de moment, el projecte no ofereix cap garantia que la riquesa que es generi es quedi a l’àrea i beneficiï la població local. Més aviat el contrari, ja que tot fa pensar que l’augment dels preus provocarà un desplaçament forçat de població i accelerà els processos de gentrificació que ja s’han començat a produir en altres barris de l’est. Els anglesos ja han començant a negociar amb Rio 2016 i Glasgow (seu dels Jocs de la Commonwealth el 2014) per reutilitzar i vendre els edificis olímpics.
Així doncs, el negoci dels jocs ja ha començat: qui paga què? Qui guanya què? Com i qui recupera la inversió? Quins són els costos per a la població local? Aquestes són algunes de les preguntes que, de moment, queden sense resposta.
Un procés de regeneració positiu és aquell que reforça el cicle ja iniciat per la comunitat local, que confronta el planejament amb els processos existents a l’àrea i no ignora el conflicte. No sembla que el projecte londinenc compti amb cap d’aquestes tres condicions. L’est de Londres, llar dels personatges històrics més lúgubres de la ciutat, encapçalats per Jack l’Esbudellador, està a punt de patir un rentat de cara que serà molt rendible per a alguna gent, però no tindrà en compte, una vegada més, les dinàmiques socials
***
Retallades olímpiques en llibertats
Des del seu restabliment l’any 1896, els Jocs Olímpics sempre han estat un reflex dels debats polítics i socials del moment. La participació de les dones (París 1900), l’exaltació del totalitarisme (Berlín 1936), la igualtat racial (Mèxic 1968), el conflicte Israel-Palestina (Munic 1972) i el bloqueig anticomunista (Moscou 1980) en són alguns exemples.
Aquesta vegada, Londres 2012 se celebra en ple apogeu de la visió neoliberal de la ciutat, que té el binomi seguretat-corporativisme com a màxim exponent. En aquesta línia, els Jocs Olímpics d’aquest estiu exemplifiquen a la perfecció el model basat en la generació de guanys amb la màxima eficiència on, per una banda, el capital privat es beneficia d’un esdeveniment essencialment finançat i promogut pels poders públics i, per l’altra, la seguretat actua com a mecanisme que ho garanteix i evita els conflictes potencials. Corporativisme En general, els Jocs Olímpics són producte de les relacions entre un entramat d’organismes i empreses poc transparents i democràtiques, amb el Comitè Olímpic Internacional (COI) com a màxim exponent.
Com a propietari exclusiu del moviment olímpic, el COI representa una mena de club privat amb seu a Lausana, que no paga impostos gràcies a un acord signat amb el govern suís i on les noves membres són escollides directament per membres existents. A Londres, amb l’objectiu de representar els interessos del COI, s’han creat dues empreses privades: la British Olympic Association (BOA) i el London Organization Committee of the Olympic and Paralympic Games (LOCOG). L’única empresa pública dels jocs (constituïda per llei), l’Olympic Delivery Agency (ODA), és la responsable de la construcció d’infraestructures i de la transformació urbanística, és a dir, de proporcionar sòl, capacitat legislativa i judicial, en definitiva, preparar la ciutat perquè tot es dugui a terme de manera eficient i en les millors condicions possibles. Però el negoci no s’acaba aquí, ja que algunes de les empreses patrocinadores oficials més importants de Londres 2012 són Coca-Cola, Dow, McDonald’s, Visa, Adidas, BP i British Airways, entre d’altres. Un conjunt d’empreses que, bàsicament, es beneficien de la bona imatge associada als Jocs –en relació a l’esport, la superació personal, el joc net, els principis ètics i el respecte– per mostrar-se com a entitats socialment responsables, actives i compromeses amb el bé comú. Això genera paradoxes importants com, per exemple, el fet que BP, una de les empreses més contaminants del planeta, patrocini Londres 2012 com a sustainability partner. Diverses organitzacions i països han criticat la relació entre el COI i aquests empreses i han exigit que les patrocinadores dels jocs compleixin amb unes determinades condicions laborals, de respecte i de transparència. Fins ara, però, no s’ha aconseguit res. Seguretat Per altra banda, els Jocs Olímpics actuen com a escenari ideal per aplicar la doctrina del xoc en nom de l’amenaça del terrorisme internacional.
Londres 2012 comptarà amb un dispositiu de seguretat extraordinari, inicialment previst en 9.000 agents de policia metropolitana, 1.000 agents especials, 7.000 guàrdies de seguretat privada i 13.500 soldats, la mobilització més gran de forces militars a Londres des de la Segona Guerra Mundial. I es creu que la xifra podria arribar fins a 50.000 agents. Tot i que el Pla de Seguretat es desenvolupa amb molt secretisme, es preveu que inclogui míssils terra-aire, avions no pilotats (drones) i altres equipaments militars per a la seguretat civil. La xarxa de càmeres de seguretat CCTV, escàners biomètrics i centres policials ha augmentat, fet que reforça el model invasiu de seguretat de la capital britànica i augmenta la sensació d’assetjament. Però les mesures no només tenen relació amb els recursos materials, sinó també amb canvis legislatius.
La London Olympic Games Act, aprovada l’any 2006, capacita el personal de seguretat dels jocs, incloses les empreses privades, per intervenir directament contra moviments del tipus Occupy o per emprar la força amb l’objectiu d’evitar qualsevol intent de desplegar material comercial no inclòs entre les patrocinadores dels jocs durant els actes esportius.
Com és ben sabut, la indústria de la seguretat –una amalgama d’empreses de defensa, tecnologia i biotecnologia controlada pels Estats Units i Israel– ha experimentat un creixement exponencial des de l’11 de setembre de 2001 i es preveu que creixi a un ritme del 12% anual durant la propera dècada. Es demana a la ciutadania que pagui una factura astronòmica en seguretat perquè les grans corporacions puguin dur a terme el seu negoci i, irònicament, l’ús de conceptes com seguretat, neteja i vigilància només fan referència a la ciutadania, sense tenir en compte altres seguretats, les que fan referència a la qualitat de vida o les que haurien d’exercir control sobre les empreses que es beneficien del negoci. Amb tot això, mentre el debat oficial sobre el dispositiu de seguretat a Londres s’ha centrat en la despesa pública que suposarà, no s’ha parlat tant del fet –molt probable–que les mesures presentades com a “temporals, excepcionals i necessàries” acabin convertint-se en el llegat principal de Londres 2012 i contribueixin a reforçar el model invasiu de seguretat de la capital britànica.
