Primera Universitat d’Estiu: la Qüestió Nacional: Parlem-ne
Fotografies: Ramón Broto
Crònica: Montse Ortiz
L’Oriol Martí ens va donar el passat 30 al Molí de Can Batlle una classe sobre els elements bàsics en la Qüestió Nacional que va anar del fet més genèric en qualsevol nació sense estat fins als més concrets a Catalunya.
En la primera part de la seva exposició, analitza com els interessos econòmics de les grans burgesies terratinents o industrials de les perifèries han estat aliats amb les de l’estat corresponent, col.laborant d’aquesta manera amb l’ofegament i desaparició de les cultures autòctones. Això s’ha anat donant de manera continuada amb la desaparició d’un gran patrimoni de diversitat cultural i lingüístic arreu del món.
No obstant això, cal remarcar l’enorme resistència que a l’estat espanyol han mostrat Catalunya i el País Basc, on tots els intents d’unificació cultural de l’estat, fins el moment, han fracassat.
Però aquesta resistència ha estat lligada a la lluita de classes, en una frase afortunada Marx deia: la classe obrera primer s’ha de constituir com classe nacional,
Les onades migratòries, vingudes per motius de penúria econòmica d’ençà els anys 50, varen ser coparticips molt actius per la lluita dels drets socials i culturals del país. La classe treballadora més activa socialment, no va ser còmplice del progrom cultural que el franquisme havia preparat amb la seva arribada massiva.
Però la introejecció –sense ser-ne conscients- per part dels catalanoparlants que la nostra llengua ha d’estar sotmesa al espanyol, és un perill per a la seva supervivència, ja que sentim obligat canviar a l’espanyol cada vegada que se’ns dirigeix a nosaltres algú amb aquesta llengua. La primera responsabilitat en mantenir la llengua pròpia dels Països Catalans, és de la ciutadania que la té com pròpia.
En la segona part, Oriol Martí, com és habitual en ell, recomana llegir al contrari, per tal de comprendre el perquè de les seves actituds. En aquest cas, Ortega i Gasset i la seva obra: España invertebrada, ens dóna un aclaridor missatge de les obsessions radials en infraestructures que neixen i moren a Madrid, que tots els governs espanyols han tingut, al marge de les realitats econòmiques i socials, que recomanen el contrari.
Però avui el capitalisme espanyol i el perifèric tenen un repte: el mercat intern s’ha trencat amb la globalització i la radialitat espanyola ja no és útil als interessos de la burgesia dels Països Catalans, Múrcia i part d’Andalusia. I en aquest cas, conflueixen els interessos de les classes populars, perquè el mercat va creixent fora de les fronteres de l’estat, com ho assenyalen els augments en les exportacions de la franja mediterrània.
Oriol en mostra les imatges dels diferents models d’infraestructures des de les radials, fins el corredor mediterrani que va directe des de Cadis fins a la frontera amb França, el més econòmic i útil en quan a beneficis tant per a la resta de l’estat com per als territoris afectats.
Però, el nacionalisme espanyol no accepta la realitat territorial, econòmica i cultural que té i ha creat infraestructures innecessàries en alguns indrets i nega a la perifèria les que li són vitals per a la supervivència econòmica dels Països Catalans i part del territori espanyol.
I ací és on rau la frase de l’Oriol: la independència és una qüestió d’higiene. No podem estar al llarg dels temps queixant-nos dels nostres veïns, creant rancúnies immobilitzades i perilloses. Sempre Catalunya i la resta de Països Catalans tindran lligams sentimentals, socials i econòmics amb Espanya, que no han de ser forzosament viscuts dintre d’un mateix estat. I el pes de l’acció per aconseguir-ho rau en els treballadors i les classes populars.
